Diari del bon pescador

 

Sona el despertador a dos quarts de 6 del matí del diumenge. Em costa tant obrir els ulls que dormo 10 minuts més. Penso: “sort que no em vaig quedar a fer la copa ahir a la nit i vaig deixar tot el material de pesca ja preparat al cotxe”. Després d’un enorme esforç m’aixeco del llit, encara amb els ulls mig clucs em dirigeixo a la cuina a preparar-me un bon cafè. Faig un primer glop profund i intens i l’haig d’escopir de cop. M’hi he posat sal en comptes de sucre. Com a mínim ha fet l’efecte que buscava, m’he desvetllat de cop.

Arribo a l’Estartit després de passar per dos controls d’alcoholèmia i de gairebé atropellar un grup de joves ebris a les portes de la discoteca El Rancho. Per un moment em va passar pel cap fer mitja volta i tornar cap a casa, però tot va canviar quan vaig veure el sol despuntar rere la Meda Grossa, el mar blau i planer i vaig sentir aquella olor tan característica i encisadora. Aquell lloc té una màgia especial, difícil d’explicar, però que t’atrau i no deixaries mai de visitar.

Vaig anar a pagar la meva inscripció solidària pels malalts de càncer gràcies a l’ONCOLLIGA. Malauradament no vaig ser dels primers en arribar, però vaig poder agafar un bon lloc al costat d’un pare i el seu nen, molt agradables ells, els quals ja havien començat a preparar la pasta de sardina per atraure els peixos.

Després d’uns 20 minuts d’haver tirat les meves tres canyes de pescar, vaig notar una forta i constant estrebada en una d’elles. Vaig començar a recollir ràpidament el fil amb l’esperança de portar el que semblava ser una bona peça. I, efectivament, duia una llissa d’uns 3 kg. La llissa és un cosí germà del llobarro, d’aspecte molt semblant, però pràcticament sense cap tipus de valor gastronòmic. La sorpresa va ser que els més de 150 pescadors que ocupaven la platja fins la gola del Ter varen començar a treure més i més exemplars d’aquest peix teleosti de la família dels mugílids. Quina decepció! Pensava que havia recuperat tota la sort perduda aquell dia. Però el destí encara em guardava una grata sorpresa. Quan faltava poc més d’una hora per acabar el concurs, se’m va acostar una parella de socorristes de Rescatadores S.L. i em van indicar molt amablement que quan acabéssim recollíssim tot el material, i sobretot que no deixéssim cap ham que pogués causar mal a algú. Vam entaular una conversa, i la noia em va dir que sovint anava a les illes medes, i que si tiraves patates chips, els peixos es tornaven bojos. Tampoc hi perdria res per provar-ho. I efectivament aquella picada va ser completament diferent a les demés. Era un peix nerviós, elèctric, i no va parar de lluitar fins que el vaig aconseguir treure de l’aigua. De seguida vaig veure com li brillava una ratlla daurada entre els seus ulls i em van començar a pujar tots els colors. Aquest peix si que està realment cotitzat a totes les llotges i per tots els pescadors. Era una preciosa dorada salvatge d’uns 2,5 kg. És un dels peixos més valorats per la cuina mediterrània, la seva carn dura, inclús pot ser massa seca si no es cuina bé i té un sabor molt fort i profund. Alguns restaurant la fan a la brasa i és realment un producte exquisit.

No vaig guanyar aquell concurs, perquè guanyava qui treia la peça més grossa, però us puc assegurar que vaig ésser l’enveja de tothom.

Tornar al llistat

Ce site utilise propre et cookies tiers pour améliorer nos services et de montrer la publicité liée à vos préférences en analysant leurs habitudes de navigation. Si vous continuez la navigation, nous envisageons d'accepter son utilisation. Vous pouvez en apprendre plus sur notre politique de cookie ici

Accepto
Top